dissabte, 19 de setembre del 2009

La Veu de la Colla Vella.


Ahir vaig tornar a Valls. Ara feia dies, i, per motius estrictament familiars, m'hi vaig passar una estona.
Cada cop que hi vaig em trobo una sorpresa, ahir, la nova seu del Consell Comarcal. Sí, suposo que als vallencs ja no els vé de nou, però jo no l'havia vist, encara.
Recullo a casa de la meva mare la Veu de la Colla Vella, és el núm. 111. I també canvis, quin paper més bo...i això que hi ha crisi!
En fi, que Valls va canviant i jo sols ho vaig comprovant amb petites dosi.

dimarts, 9 de juny del 2009

30 anys d'Ajuntaments democràtics.

Llegeixo al bloc del Jaume Pros que el diumenge hi va haver un acte dels 30 anys d'Ajuntaments democràtics a Valls, amb l'assistència de regidors i ex-regidors.
El Jaume comenta que es van oblidar d'avisar-lo, tot i que després s'han excusat.
Bé, jo no tinc tanta sort, si no recordo malament, vaig ser regidor quatre anys, vaig crear l'àrea de Medi Ambient, àrea que encara existeix a dia d'avui i que ha estat premiada per la seva gestió -la posterior, probablement, no la meva- i també portava activitats i salut, a més de pertànyer a un munt de comissions i patronats...és el que té ser l'únic regidor d'un partit, no et pots lliurar de res, no pots delegar. Fas una mitjana de sis o set reunions setmanals sense comptar atenció al públic i treball solitari.
Bé, a mi ningú m'ha avisat d'aquesta trobada i ningú s'ha excusat per no fer-ho.
En fi, una ocasió menys per passar-me per Valls i penjar una foto a aquest bloc.
Gràcies! Vull dir al Jaume, és clar.

dimecres, 13 de maig del 2009

Trobada a Fesinternet.




Ara ja feia dies que no anava per Valls.
Mercès a l'Àgata i a la Lluïsa hi he tornat, ni més ni menys que a berenar. Sí, berenar digital a la trobada de blocaires organitzada per Casa Caritat.
Ha estat molt bé, però com que ja podeu llegir-ne posts a molt altres llocs, com al meu altre bloc i als blocs de la Margarida Aritzeta, la Cèlia Marcos o el Jaume Pros, doncs això, mireu-vos-ho allí, que escriuen millor que jo.
Ara us peso una foto que va fer la Cèlia Marcos, o que va penjar la Cèlia i va fer el Joan Guasch -gran amic meu, per cert- per tal de demostrar de forma fefaent que hi vaig ser. Quina parauleta, no? Ara miraré al diccionari si ho he escrit bé.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Calçotada Gallineta




Avui hem tornat a Valls per la calçotada que fem cada any els de ca la Gallineta -família Domingo.
Ben atesos per l'equip del Lluís Figuerola a Cal Ganxo, marc incomparable -quina frase més gastada, no?
Mentre esperava encara he tingut temps de digiscopejar una mica, i de tornada fotografiar el campanar, que il·luminat a la nit és preciós. O a mi m'ho sembla, potser perquè sóc de Valls.

divendres, 23 de gener del 2009

Descobrir l'Alt Camp

Ahir altre cop a Valls, la veritat és que qualsevol excusa és bona per tornar-hi. Però ahir va ser especialment interessant.
Resulta que la revista "Descobrir Catalunya" ha decidit dedicar el cos principal del núm. de febrer a la nostra comarca estimada. El director mateix, Joan Morales, ho va dir en el seu parlament; Era de justícia.
Jo afegiria encara més; Ja era hora.
En Joan va explicar el com i el per què han decidit fer aquest "especial", les qualitats de la comarca, els seus atractius turístics i gastronòmics, etc.
Després, la Margarida Aritzeta, notable escriptora vallenca, ens va delectar amb la seva oratòria en la que ens va reivindicar, com cal, l'amor a la comarca, una comarca tan bella i tan interessant com qualsevol altra. No cal ser ofensiu per a ningú ni comparar res, però tampoc és just que s'oblidin els atractius d'un bocí de terra que ens ofereix uns paisatges, uns climes i unes menges que no tenen res a envejar a altres de molt més promocionades i famoses.
Com ella mateixa va dir, s'estima l'Alt Camp "físicament". Em sento totalment identificat, encara que jo, potser hores d'ara, crec que m'estimo físicament el Camp.
He intentat d'incloure l'enllaç del bloc de la Margarida al costat, però no puc, així és que el poso aquí: http://maletasarda.blogspot.com/
Vaig tornar a viure una d'aquelles anècdotes personals curioses: Resulta que la revista decideix enviar un exemplar a qui, d'alguna forma, ha tingut relació amb aquest núm. de febrer. Doncs bé, el meu l'han enviat al Màrius Domingo...Urbaneja! Que és el meu homònim de Tarragona.
En fi, el Joan en va pendre nota degudament, d'aquesta anècdota curiosa i suposo que tots dos Màrius Domingo, el de l'Alt i el Baix Camp -que sóc jo- i el del Tarragonès, que és l'altre, tindrem la nostra revista.
Per si algú vol saber qui és aquest senyor, té un bloc, també:
Per cert, les fotos, que vam poder veure en pantalla, a l'excel·lent marc de la Casa de Cultura de Valls, són espectaculars, excepte una.
Una copeta de cava per acabar va fer més fàcil el poder conversar amb amics i fins i tot parents que veiem de tant en tant.

dilluns, 12 de gener del 2009

El Pati.


Avui he tornat a Valls, i hi he tret algunes conclusions interessants.
La primera és el fet curiós que he estat molt més temps fent cua a la caixa on havia de fer una gestió que en el viatge de Reus a Valls. Val a dir que hi he anat amb moto, la qual cosa el fa més breu, el viatge, però, de tota manera...
L'altra és que, després, he anat a Tarragona, i he comprovat que es triga molt més d'anar a Tarragona que a Reus, des de Valls. I estic segur que amb cotxe encara hi ha d'haver més diferència, perquè he fet alguns avançaments en llocs on amb el cotxe és impossible. No cal dir que la conclusió és clara; la carretera de Tarragona és una m.
He estat una bona estona al Pati -llegeixo sovint incorrectament: La Plaça del Pati, però se'n diu el Pati, sols-.
Què voleu que us digui, a mi m'agrada, és molt més peatonal, molt més humà. Quasi no veus cap cotxe que et destorbi, com quan era petit.
Trobo a faltar la típica font de les petixines, on tots ens fèiem la foto de la comunió, era un ritual obligat, ara on es fan, les fotos de comunió?
Veig que l'estàtua del casteller segueix en un lloc ben visible i tal i com es mereix, ja que també és una peça imprescindible de la nostra memòria, a més de molt maca.
En canvi, la noia de la font quasi que no es veu, l'han posat en un lloc massa amagat, no?
De tota manera, avui el que més es veia era els mossos, que hi tenen una exposició muntada, fet que ha impossibilitat fer una foto de tot l'espai amb perspectiva global.
Em diuen que a la nit és poc il·luminat, no ho puc comprovar, però el que sí que puc comprovar, repeteixo, és que de dia m'agrada. Ara, el que sí que sap greu, molt greu, és la diferència dels arbres. Aquests que hi ha ara són bonsais, comparats amb el que hi havia abans de l'aparcament...en fi!
Perdoneu la mala qualitat de la foto, és feta amb el mòbil.

dimecres, 7 de gener del 2009

Reixos i fred.


Han passatels Reixos, i, com cada any, els hem passat a Valls, dinant amb la família, un dia agradable i reconfortant, ara que cada cop hi vaig menys, per la vil·la.

L'endemà, o sigui, avui, em truca l'Antònia Quintana per tal que li faci un "Amb mà esquerra". El tema em vé ràpidament al cap, a més, tot just acabo de fer un post al meu bloc, serà pràcticament el mateix, us el copio aquí i així qui es miri aquest bloc, que deu ser molt poca gent, el podrà llegir abans que surti al "Vallenc".

Aquí va:

Els Reixos –al Camp en diem els Reixos, normativament, els reis mags- han passat i a tots, qui més qui menys, ens han deixat regals. Diuen que per a què et deixin regals, t’has de portar bé, ja que ells vigilen tot l’any i et compensen segons la teva conducta.
També diuen que venen d’Orient, potser d’Orient mitjà...doncs a alguns d’aquells països, d’on venen ells, els governants han aprofitat que són fora, de viatge, per a portar-se malament.
Mentre aquí ens estan deixant regals i alegria, allí hi ha sang, morts, molts morts innocents. Veiem fotos esfereïdores de nens llençant pedres contra soldats armats amb la millor tecnologia armamentística o més encara, contra tancs. Fotos de nens morts, salvatgement mutilats.
Totes les guerres són horribles i innecesàries, no hi ha cap mena de justificació per a matar gent innocent. Encara que soni a tòpic, és del tot veritat.
No seré jo qui em posicioni en una o altra banda, malgrat que el més fàcil ara és posar-se del costat del més feble, en aquest cas Palestina. Però els de Hammàs no solament llencen pedretes, com ja sabem, els israelians tenen dret a defensar-se. Malgrat que, amb la tecnologia i els diners de què disposen, potser ho podrien fer sense produir tants del que en diem eufemísticament, danys col·laterals.
Aquella gent fa molts i molts anys que s’estan matant, no deu ser tan fàcil de solucionar. Però per a mi hi ha una cosa clara; Qui té més culpa són els que governen.
Aquesta classe social, que viu en la seva torre d’ivori, allotjant-se en hotels de luxe, cremant targetes visa or, viatjant en primera classe o en cotxe oficials i guanyant uns sous envejables no fan bé la seva feina. Els paguem per a això, per a què posin solucions als problemes, no per a que n’inventin de nous.
¿De què serveixen tantes cimeres, tants organismes internacionals, tanta despesa en dietes, seguretat, etc?
Per a manar als exèrcits que els matin a tots serveix qualsevol, no cal estudiar massa. El que necessitem són persones capaces de crear vies de diàleg, de treballar de debò per la Pau, de jugar-se-la i de predicar amb l’exemple. I, si aquests que tenim ara no ho saben fer, triem-ne uns altres.
Que de tornada els deixin carbó!